1 / 1

    Quan hom escolta la paraula Iraq la primera imatge que probablement li ve a la ment és la del seu president Saddam Hussein, considerat per algunes de les principals potències occidentals com una amenaça pel conjunt de la humanitat. Al marge de Saddam, Iraq s'associa també a la producció d'armes de destrucció massiva o a les recents guerres en les quals s'ha vist immers el país. Una imatge negativa que contrasta amb la que d'ells mateixos tenen els iraquians i les iraquianes. Molts d'ells es queixen sovint perquè la única projecció internacional del país va associada a concepcions negatives del mateix i que, per exemple, en cap cas es parla de la passió iraquiana pel futbol que el converteix en el veritable esport nacional. De fet, Iraq viu amb passió qualsevol enfrontament futbolístic i, com a bona part del món, als seus carrers és habitual veure-hi jugar infants i adults amb una pilota. El futbol, però, té a Iraq una important càrrega simbòlica i política que encara contribueix més a exacerbar la passió que desperta entre el poble iraquià.

    El futbol arribà a l'antiga Mesopotàmia a través de l'administració britànica que s'establí al país un cop acabada la primera guerra mundial i derrotat l'imperi otomà, que fins el 1918 havia mantingut la seva sobirania sobre el territori. El 1921, l'administració britànica instaurà la dinastia haiximita, amb el rei Faisal al capdavant, al temps que convertia Bagdad en la capital iraquiana. Fou precisament durant els anys vint i trenta quan es crearen els primers clubs de futbol, vinculats molts d'ells als principals estaments del règim, com fou el cas del Royal Iraqi Air Force Club, que posteriorment exportà algun dels seus jugadors a la lliga anglesa. El primer futbolista iraquià a jugar a l'estranger fou Youra Eshaya Pera, que el 1954 fou contractat pel club anglès Bristol Rovers Colt.

    L'any 1948, encara amb la monarquia haiximita al poder, es creava la Federació de Futbol d'Iraq, que s'afiliaria a la FIFA l'any 1950. Però encara haurien de passar uns anys, i importants canvis polítics, per que la selecció iraquiana disputés el seu primer partit. Iraq visqué durant la segona meitat de la dècada dels 50 una greu crisi política. El pacte de Bagdad que el 1955 havia esta signat sota l'auspici de les grans potències acabà derivant el 1958 en la unió de la monarquia iraquiana amb Jordània, una unió que tingué una durada molt breu ja que el mateix 1958 el general Kassem encapçalà una revolució que acabà amb la monarquia, instaurà la república, i establí un govern d'orientació comunista que es mantingué en el poder fins l'any 1963. Fou precisament durant el seu mandat quan la selecció iraquiana disputà el seu primer partit oficial, l'any 1960, contra l'equip del Marroc. Tot i així, els encontres internacionals d'Iraq no es regularitzaren fins a la dècada dels 70.

    L'any 1963, el govern comunista de Kassem fou enderrocat pel coronel Aref, que encapçalava la facció baasista de l'exèrcit. Aref, que es mantingué al poder fins el 1966, instaurà un règim caracteritzat per les nacionalitzacions i l'establiment d'un partit únic, el Baas, d'orientació panarabista i socialista. Des d'aleshores, les diferents faccions baasistes s'han mantingut en el poder. Aref fou substituït pel seu germà, que el 1968 fou víctima d'un cop d'estat liderat per Ahmad Hassan al-Bakr, antic primer ministre, que restaria al capdavant d'Iraq fins la seva dimissió el 1979.

    El panarabisme que defensava el Baas també tingué la seva traducció en l'àmbit del futbol. La ferma oposició que Iraq mantenia enfront d'Israel provocà que, l'any 1971, quan l'equip iraquià Al Shorta arribà a la final de la Copa dels clubs campions d'Àsia en la qual havia de trobar-se al Maccabi Tel Aviv israelià, el primer rebutgés disputar el partit per raons polítiques basades en la solidaritat amb Palestina. El baasisme també comportà l'opressió de la minoria nacional kurda, que es veié sotmesa als dictats del poder i que començà a trobar un important focus d'expressió identitària en el futbol, especialment en l'Erbil Futbol Club, que es convertiria en tot un símbol de la comunitat kurda iraquiana.

    La dimissió de Hassan al-Bakr motivà, el 1979, l'accés a la presidència de l'estat iraquià de Saddam Hussein, un dels homes forts del Baas a l'època. Paral·lelament, a l'Iran, el mateix any 1979, triomfava la revolució islàmica liderada per l'aiatol·là Khomeini. Precisament un conflicte territorial entre aquest dos països acabaria derivant el 1980 en una cruenta guerra que es perllongaria durant vuit llargs anys.

Iran-Iraq, el futbol durant la guerra

    Amb la revolució islàmica, el futbol havia perdut importància en un Iran que es consagrava a la pràctica religiosa i considerava l'esport com una qüestió poc prioritària. Iraq, en canvi, que durant aquest conflicte comptava amb la benedicció de la comunitat internacional, conservà la gran popularitat que al país hi tenia la pràctica del futbol. Durant la guerra, es disputà la fase classificatòria per al mundial de Mèxic 1986. La FIFA acordà que tant Iran com Iraq haurien de disputar el seus partits de classificació en terreny neutral degut a la guerra; Iran renuncià a la participació cosa que no feu Iraq que acabà assolint la seva primer i única classificació per una fase final del campionat mundial de futbol, el que encara avui és el seu principal èxit futbolístic.

    Com és lògic, durant la guerra no es disputà cap partit entre les seleccions d'Iraq i Iran, ni tan sols entre alguns dels seus equips. No fou fins la fi del conflicte bèl·lic que aquestes seleccions es retrobaren novament sobre el terreny de joc, sempre amb un clima de tensió de rera fons. La primera ocasió fou a Kuwait, l'any 1989, en un partit amistós que acabà amb empat, que és més o menys com havia acabat la guerra. Des d'aleshores, els partits entre seleccions o clubs d'Iran i Iraq han tingut una importat càrrega simbòlica. L'any 2000, l'Iran trencava l'hegemonia iraquiana i derrotava la selecció veïna per primera vegada des de 1976, un fet que fou celebrat amb tots els honors a la capital iraniana. En una altra ocasió, amb Bagdad sota embargament internacional i essent la iraniana una de les poques seleccions que s'hi aventurava a jugar-hi, la televisió estatal iraquiana aprofitava els gols de l'equip d'Iraq per projectar diverses imatges de devastació provocades per la guerra de 1980-1988 tot recordant així les recents ferides i establint un paral·lelisme entre la competició esportiva i la guerra contra l'enemic. Igualment, a nivell de clubs, la rivalitat es manifestava de forma eloqüent. El matx de la Copa dels campions de copa d'Àsia entre el club de la Policia d'Iraq i l'equip iranià Barq Shiraz, amb victòria iraquiana, desencadenà l'alegria a Bagdad on la victòria fou celebrada amb crits de "Bagdad és victoriós" enmig d'una gran exaltació patriòtica i de desenes de banderes iraquianes i de retrats del president Hussein. El paral·lelisme entre el futbol i la guerra l'establia a la perfecció un conegut cantant iraquià en afirmar: "El que per a altres és únicament un partit, per nosaltres és com lluitar en una batalla". Afirmacions com aquesta evidencien com n'és de present el record de la guerra, un fet que es repeteix a l'Iran on fins i tot es creà la lliga Azedegan per tal d'honrar els antics presoners de guerra.

La invasió de Kuwait i la tempesta del desert

    Després de la guerra amb Iran, Iraq vivia una profunda crisi econòmica que pretenia solucionar forçant l'augment del preu de petroli, del qual és un important país productor. La reiterada negativa de Kuwait a les peticions iraquianes, juntament amb la reclamació territorial que el règim de Bagdad mantenia respecte l'emirat kuwaitià, acabà desembocant en la invasió, el 2 d'agost de 1990, de l'estat de Kuwait i en la seva annexió a Iraq. Precisament la invasió tingué lloc escassos mesos després que Kuwait hagués guanyat la Copa del Golf de futbol (copa de la qual Kuwait i Iraq eren els reis indiscutibles), disputada en aquella ocasió a Kuwait City.

    La invasió iraquiana suscità el rebuig dels principals organismes internacionals, i entre aquests la mateixa Lliga Àrab. Precisament aquest rebuig fou el que possibilità que la selecció de Kuwait, tot i que el seu país es trobava sota domini iraquià, participés en els Jocs Asiàtics disputats a la Xina durant els mesos de setembre i octubre de 1990. El futbol de Kuwait, però, desaparegué després d'aquesta cita i la competició, tant de clubs com de seleccions, no es reprengué fins a finals de 1991.

    Iraq també es ressentí futbolísticament de la invasió de Kuwait. El gener de 1991, amb el vist-i-plau de l'ONU, una coalició internacional liderada pels Estats Units iniciava l'operació "Tempesta del Desert" que acabaria amb la retirada de les tropes iraquianes de Kuwait. L'embargament internacional que es dictà contra Bagdad provocà que al llarg de 1991 la selecció iraquiana no disputés cap partit de futbol, una pràctica que reprengué el 1992 tot i les mesures que pesaven contra el país.

Les tensions internes amb kurds i xiítes

    A principis dels anys 90, el règim de Saddam Hussein hagué de fer front a diversos intents de revoltes internes, provocades per la població xiíta, que era acusada de complicitat amb l'Iran, i, principalment, per la població kurda. L'any 1988, per sufocar una d'aquestes revoltes kurdes, Saddam no dubtà en utilitzar armament químic provocant milers de morts al Kurdistan iraquià.

    Aquestes tensions internes tingueren també la seva traducció en l'àmbit del futbol. L'Erbil Futbol Club, de la ciutat kurda d'Erbil, situada tot just a la frontera entre Iraq i Turquia, es convertí en tot un símbol de la causa kurda. En els partits d'aquest club de la primera divisió iraquiana, era habitual veure-hi imatges d'un dels jugadors de l'equip mort en combat en la lluita kurda per la independència. Per contra, els habituals retrats que de Saddam Hussein es podien veure arreu del país eren utilitzats en aquesta zona per realitzar-hi pràctiques de tir. La tensió creixent entre el règim de Saddam i la població kurda acabà provocant la prohibició de disputar partits a la ciutat d'Erbil, havent de jugar el club local els seus partits a centenars de quilòmetres de casa seva.

    En els darrers anys l'Erbil pogué tornar a jugar al seu propi estadi al qual, però, no es desplaçaven els afeccionats de cap equip de fora del territori autònom kurd. A principis de 2003, amb el país endinsat en un clima prebèl·lic, Erbil visqué amb especial intensitat la victòria del seu club contra el Nafa de Bagdad, una dels equips iraquians més poderosos. Milers ciutadans ocuparen carrers i places per mostrar la seva joia per una victòria que anava més enllà del terreny de joc. Amb la guerra com a teló de fons, la ira dels seguidors kurds ja no es dirigeix, però, únicament contra Saddam Hussein sinó que també contra Turquia, acusada de voler ocupar part del territori autònom kurd per tenir ben fermat el conjunt del Kurdistan i per tant, objectiu dels crits de protesta dels afeccionats de l'Erbil.

Futbol sota l'embargament

     Amb l'embargament internacional que des de 1991 afecta Iraq, el futbol ha adquirit una important transcendència ja que ha esdevingut un dels únics mecanismes per trencar el bloqueig internacional al qual es troba sotmès el país. Aquest embargament, no podem passar sense citar-ho, ha provocat des de la intervenció militar més d'un milió de morts dels quals una bona part són dones i infants, víctimes de la manca de medicaments i productes de primera necessitat així com de la impossibilitat de seguir un tractament mèdic mínimament efectiu.

    Amb aquest context internacional, la classificació pel primer mundial després de la guerra del Golf, que a més s'havia de disputar als Estats Units, es convertí en tota una raó d'estat. La fase final de classificació del grup asiàtic per Estats Units 1994 es disputà a Qatar i hi Iraq hi participà disputant-se una plaça mundialista amb la resta dels millors equips d'Àsia. La premsa iraquiana reflectí amb claredat la importància que pel país tenia la competició, que era sovint descrita com una epopeia bèl·lica. Així, el diari de l'exèrcit, Al Qadissiya, afirmava: "La vostra missió és part de la confrontació entre Iraq i les forces del dimoni". El diari esportiu publicat per la Comissió Nacional Olímpica Iraquiana, Al Baas Al Riadi, per la seva banda, titulava: "Lluiteu fins a la mort i torneu a Iraq amb el passaport per la terra de l'Oncle Sam". La classificació pel mundial americà tenia una importància especial per a Iraq ja que el fill de Saddam Hussein, Udai Hussein, era el cap de la Federació Iraquiana de Futbol i la classificació de la seva selecció hagués permès la seva visita als Estats Units, tot un cop d'efecte contra l'embargament, gràcies a una decisió de 1987 del president americà Ronald Reagan que assegurava visats pels equips participants en competicions internacionals.

    L'embargament coincidia també amb nombrosos i repetits bombardeigs contra territori iraquià per part de l'aviació americana i britànica. El règim de Bagdad assegurà, el juny de 2001, que precisament un d'aquests freqüents atacs havia provocat la mort de 23 joves futbolistes que havien estat bombardejats mentre disputaven un partit. Aquests atacs, especialment intensos durant els anys 1993 i 1998, han provocat un important nombre de víctimes civils que cal afegir a les provocades per l'embargament.

    El futbol també ha estat, però, protagonista de diferents iniciatives destinades a rebaixar la tensió o a trencar l'aïllament internacional. L'agost de 1999, la Federació Iraquiana de Futbol anunciava que havia rebut una invitació de la seva homòloga nordamericana per tal de participar en diversos partits de futbol als Estats Units. La idea, que pretenia convertir el futbol en un instrument diplomàtic destinat a rebaixar la tensió entre països, no cristal·litzà, i és que l'oferta és produí escassos dies després d'un raid britànic i americà que provocà la mort de dos civils a la regió nordiraquiana de Mosul. D'altra banda, el règim iraquià ha adoptat també diverses mesures destinades a trencar l'aïllament, entre elles podem destacar l'organització d'uns Jocs Olímpics, esponsoritzats per la Societat d'Amistat Russo-Iraquiana, i que tingueren lloc l'abril de 2002 coincidint amb el 65è aniversari de Saddam Hussein; o bé la intenció de presentar, davant del COI, una candidatura oficial proposant Bagdad com a seu dels Jocs Olímpics de 2012, un projecte que no ha prosperat però en el marc del qual les autoritats iraquianes tenien prevista la construcció d'un estadi amb capacitat per a 100.000 persones que esdevindria el centre neuràlgic de la ciutat de Bagdad. Al marge d'aquests projectes, el que és evident és que les sancions de Nacions Unides contra Iraq suposen també un prejudici pel futbol del país ja que en limiten qualsevol promoció internacional.

El fill de l'amo

    La peculiar situació que viu Iraq i la naturalesa del règim de Saddam, fan que la Federació de Futbol d'Iraq no s'escapi de ser víctima dels llargs tentàcles del poder iraquià. El seu president és Udai Hussein, el fill gran del president del país, que acumula diversos càrrecs entre els quals podem destacar la presidència del Comitè Olímpic, la de la Federació de Futbol, així com la direcció de la Televisió de la Joventut, de la ràdio La Veu de Bagdad, del diari Babilonia, de la revista Rafiadin o del diari esportiu Al Baas Al Riadi.

    Udai Hussein ha estat protagonista de diversos episodis foscos del futbol iraquià. Se l'acusà de ser el responsable de les tortures practicades contra diferents jugadors de la selecció iraquiana després d'importants derrotes de l'equip. Fou el cas de la desfeta, el 1997, enfront del Kazakstan, després de la qual diversos membres de l'equip asseguren que foren torturats en una presó secreta situada al mateix edifici del Comitè Olímpic Iraquià. Un fet similar es repetí després d'una nova derrota enfront del Japó. De fet, les acusacions de corrupció en favor del poder són habituals en el futbol iraquià. Fins i tot s'explica que l'any 1994, un dels amics íntims de Saddam Hussein, en veure per televisió que el seu equip, l'Al Zauraq, perdia per 0-2 a la mitja part, pressionà per tal que es canviés l'àrbitre del partit, un fet que es produí durant el descans i que acabà provocant la victòria de l'Al Zauraq per 3-2. Anteriorment, el 1980, després d'una derrota contra el Kuwait, els ultratjats oficials iraquians intentaren assassinar l'àrbitre del partit, a qui culpaven de la humiliant derrota.

    A més de les vinculacions amb el poder, la violència és també protagonista del futbol iraquià. Els incidents es repeteixen habitualment, en alguns casos arribant a una gravetat extrema, com succeí durant la celebració de la classificació per la fase final asiàtica per accedir al mundial de 1994 que acabà provocant prop de 120 morts per armes de foc.

El futbol en les darreres guerres de l'OTAN

    L'amenaça militar que pesa sobre l'Iraq ens porta a recordar la situació del futbol durant les dues darreres guerres en les quals participà l'OTAN encapçalada pels Estats Units: la de Iugoslàvia el 1999 i la de l'Afganistan el 2001. En el cas iugoslau, els constants bombardeigs als quals es veié sotmès el país durant la primavera de 1999 no aturaren les competicions esportives. Ans al contrari, diumenge rera diumenge la gent es congregava als estadis per seguir l'evolució dels seus equips que abans d'iniciar-se els partits realitzaven un acte de protesta desplegant una pancarta sol·licitant la fi dels atacs contra Iugoslàvia. El futbol serví en aquesta ocasió d'element de cohesió contra l'agressió exterior i fins i tot per expressar la solidaritat d'altres països amb Sèrbia. Els grecs de l'AEK d'Atenes viatjaren fins a l'embargada capital iugoslava per enfrontar-se amb el Partizan del Belgrad, el 7 d'abril de 1999, quan la ciutat vivia encara sota les bombes de l'OTAN. El partit, que duia per lema "Futbol per la pau", pretenia denunciar els atacs i mostrar la solidaritat entre els pobles grec i serbi, tots dos de credo religiós ortodox. La fi dels bombardeigs, el juny del mateix any 1999, acabà amb les protestes contra l'OTAN en els estadis, que continuaren essent, però, escenari de proclames nacionalistes sèrbies.

    Durant la guerra de l'Afganistan, les tropes aliades utilitzaren políticament el futbol per presentar-lo com a instrument de llibertat. Després que les tropes talibans perdessin la ciutat de Kabul, molts mitjans de comunicació internacionals presentaren els partits de futbol que tingueren lloc a la capital com un símbol de la llibertat retrobada. El futbol, però, havia continuat practicant-se a l'Afganistan durant els cinc anys de govern talibà. Això sí, sota unes estrictes normes d'acord amb la seva peculiar interpretació de la llei islàmica que feia que fos obligatori dur pantalons com a mínim fins al genoll i que prohibia al públic mostrar les seves emocions i l'obligava sovint a veure com s'interrompia el joc per tal de procedir a la tradicional oració. El descans del partit era també, en ocasions, utilitzat per procedir a execucions públiques, que es realitzaven habitualment en els estadis de futbol encara que no hi hagués partit.

    Amb el règim talibà al poder, el futbol tenia també una important lectura política. Eren especialment intensos els enfrontaments entre els equips de les ciutats de Qandahar i Kabul, la primera el feu dels talibans i el centre espiritual del país i la segona la capital administrativa del mateix. L'any 2001, la derrota d'un equip de Qandahar enfront d'un de Kabul provocà la indignació d'alguns talibans que feren una lectura política de la derrota esportiva.

    La derrota militar dels talibans tornà els pantalons curts al futbol però no acabà amb la violència que aquest portava associada. El 25 de desembre de 2001 es jugava el primer partit afganès després dels talibans, un "derby" entre els equips Sabawun i Maiwand, tots dos de Kabul, un partit on els equips locals vestiren les samarretes del Manchester United i del Real Madrid, en una mostra de l'occidentalització del país que havia comportat l'arribada de les tropes internacionals. Des d'aleshores s'han disputat diversos encontres entre els quals cal destacar els enfrontaments entre equips locals i combinats de les forces internacionals, un d'aquests matxs serví per posar en evidència que la violència continuava molt present en la societat afganesa en provocar desenes de ferits entre el públic que pretenia presenciar l'encontre.

    La popularitat del futbol i la passió que desperta l'han convertit en una important arma de propaganda política que, com no podia ser d'una altra forma, ha estat protagonista indirecta de les darreres guerres amb participació aliada. I la història d'Iraq ens fa pensar que amb la guerra, la instrumentalització del futbol està condemnada a repetir-se. De fet, el conflicte bèl·lic ja està passant les primeres factures al futbol iraquià. A mitjans de febrer de 2003, quan els tambors de guerra ja ressonaven amb força al Golf, el seleccionador de l'Iraq, l'alemany Bernd Stange, anunciava que abandonava el país davant l'amenaça de guerra, una possibilitat que ja contemplava el seu contracte. A més, la tensió a l'Iraq ha motivat també que la Confederació Asiàtica de Futbol hagi decretat que els partits internacionals que l'Iraq hagi de disputar com a local tinguin lloc fora del seu territori.

    Un cop més, el futbol iraquià veu com la guerra li passa factura. Mentrestant, entre sancions i bombardeigs, l'esport de la pilota, practicat en unes condicions absolutament precàries, continua essent una de les úniques possibilitats de distreure's i de somniar d'uns infants i uns joves que han de viure sota el martiri de la guerra.

	http://www.efdeportes.com/ · FreeFind
revista digital · Año 9 · N° 59 | Buenos Aires, Abril 2003   © 1997-2003 Derechos reservados