1 / 2

1. La mundialització del futbol

    Al llarg del segle XX, el futbol havia estat una qüestió essencialment reservada a europeus i sudamericans. Només el continent africà s’havia afegit entusiasta a l’esport rei, però el seu escàs potencial econòmic i comercial l’havia relegat a un segon terme. Amb la celebració del mundial de 1994 als Estats Units, per primera vegada un país fora d’Europa o de Sudamèrica acollia la gran cita futbolística mundial. Era el principi de la mundialització del futbol, una mundialització que s’ha consolidat amb escreix durant la copa del món de 2002. El continent asiàtic, d’escassa tradició futbolística però amb un enorme potencial comercial, fou l’elegit per culminar un procés globalitzador que ha dut al futbol a ser l’esport per excel·lència arreu del planeta.

    Aquesta mundialització ha representat l’obertura de nous mercats i la consolidació del mundial com l’operació de marketing esportiu més rentable del planeta. Com reconeixia Deborah Hughes, vicepresidenta de MasterCard, una les quinze empreses patrocinadores oficials del mundial, “per a la nostra marca, la copa del món de futbol és la plataforma de marketing més potent i més rentable al món”. Una audiència mundial que ni tan sols superen els Jocs Olímpics fa que siguin ja més 250 les empreses que comercialitzen productes oficials relacionats amb la copa del món. La mundialització ha convertit el mundial en l’obscur objecte del desig de les grans empreses. Com passa en l’economia, la concentració empresarial tendeix a reflectir-se també en el futbol: Coca Cola, McDonald’s, Adidas i Budweiser s’han convertit en els principals patrocinadors exclusius del mundial. Una situació molt temptadora per a la FIFA que amb aquesta mundialització ha esdevingut una excepcional màquina de generar ingressos i, per tant, amb uns interessos que sovint ben poca cosa tenen a veure amb l’esport.

2. Japó i Corea, Corea i Japó

    Japó i Corea han estat els dos primers països a compartir l’organització d’un mundial, una decisió que no va estar exempta de polèmica. El president sortint de la FIFA, Joao Havelange, mostrà la seva preferència per la candidatura nipona, però les pressions, especialment de la UEFA, motivaren que Corea, un país amb més tradició futbolística que el Japó, fos finalment acceptada com a coorganitzadora. La decisió provocà recels en ambdós països, però molt especialment al Japó, que considerava que la FIFA els havia forçat a compartir el “seu” mundial. La coorganització ha posat novament sobre la taula la rivalitat històrica entre els dos països asiàtics i els recels provocats per l’ocupació japonesa de Corea de 1910 a 1945. La historiografia revisionista japonesa, amb un grau d’institucionalització tal que el president nipó condecorà criminals de guerra mentre es negava a atendre les reclamacions de les joves coreanes obligades a prostituir-se durant l’ocupació, ha suscitat la indignació dels coreans. La disminució de la tensió, provocada entre d’altres pel fet que tant Corea del Sud com Japó són els principals aliats dels Estats Units al sud est asiàtic, no ha pogut, però, llimar les profundes diferències històriques.

    La tercera en discòrdia d’aquest mundial ha estat Corea del Nord. La FIFA manifestà el seu desig que Corea presentés al campionat un sol equip agrupant jugadors del nord i del sud, com ja havia passat al campionat del món sub20 de 1991. Finalment, però, no hi hagué acord tot i que l’apropament entre les dues Corees semblava possible malgrat mantenir tècnicament l’estat de guerra en no haver-se signat cap tractat de pau després de 1953. Corea del Nord, per contestar el mundial que organitzaven els seus veïns del sud, optà per la realització, el maig de 2002, del Festival Arirang, un gran festival destinat a commemorar el 90è aniversari del difunt Kim-Il-Sung, el principal líder comunista nordcoreà. Durant la celebració del mundial Corea del Nord optà per piratejar la senyal televisiva dels partits però no oferir els partits de la selecció de Corea del Sud ni les impressionants celebracions que succeïren a les seves victòries. El que sí que oferiren les autoritats comunistes de Pyongyang fou l’eliminació sudcoreana contra Alemanya, que fou fins i tot difosa amb altaveus a la zona fronterera desmilitaritzada.

    En aquest sentit, el mundial també ha servit perquè diversos grups de joves coreans expressessin el seu desig de veure Corea reunificada, fins al punt que els aficionats coreans pretenien exhibir, en la semifinal contra Alemanya, un mapa de Corea unificada, tot i que finalment desistiren davant les repercussions diplomàtiques que un fet d’aquestes característiques podia comportar.

3. El costat obscur de la FIFA

    El 29 de maig, la FIFA reelegia a Joseph Blatter com a president tot i les greus acusacions que en contra seva havien proferit els seus anteriors companys del comitè executiu. El seu rival, el camerunès Issa Hayatou, president de la Confederació Africana de Futbol (CAF), no pogué vèncer i quedà molt lluny de Blatter a les votacions. La FIFA era acusada de corrupció des de diversos àmbits i el mundial de 2002 no ha contribuït a dissipar aquests fantasmes. La problemàtica existent amb les entrades, que ha motivat pèrdues milionàries i un aspecte desolador en algun dels partits, es deu a la voluntat de la FIFA de concedir-ne l’explotació de la venda a una empresa pròxima al seu president i que s’ha demostrat que no estava a l’alçada de les circumstàncies. Aquesta situació ha generat la protesta formal davant del màxim organisme futbolístic mundial tant del govern japonès com del coreà.

    L’animadversió de bona part dels espectadors pels dirigents de la FIFA es posà en evidència durant la jornada inaugural, quan Blatter fou xiulat i escridassat per una part important del públic mentre pronunciava el seu discurs. A aquesta situació cal afegir-hi la qüestió dels arbitratges quan han provocat una nova onada d’indignació contra la FIFA fins al punt que la televisió pública italiana RAI s’ha plantejat la possibilitat de denunciar-la per perjudicar l’equip italià. Sigui com sigui, la manca de transparència continua essent una de les principals característiques d’un dels organismes més poderosos del món.

4. Un mundial per a la pau en un món en guerra?

    “Aquest esdeveniment futbolístic ajudarà a superar les diferències racials, culturals, ideològiques i religioses i unirà la població d’aquest món en un sol poble”, mentre el president sudcoreà, Kim Dae-Jung, pronunciava aquestes paraules, que Blatter ratificava a la seva manera, el conflicte entre l’Índia i el Pakistan per la sobirania del Caixmir era a punt de dur al món a una guerra nuclear. I és que malgrat la pretesa voluntat pacificadora i igualitària del mundial, el context internacional en el qual aquest es desenvolupava era ple d’incerteses i de temors, ben lluny del paisatge idíl·lic que Dae-Jung havia anunciat. Durant el mundial no s’ha aturat ni una sola guerra al món, és més, els conflictes de Palestina i el Caixmir han guanyat en intensitat en aquests darrers dies. A més, molts dels països participants han comès flagrants vulneracions dels Drets Humans que, en moltes ocasions, la legitimació internacional que ofereix el mundial ha servit per amagar.

5. La dissidència perseguida en nom de la seguretat

    Els atemptats de l’11 de setembre, afegits al fet que Corea del Sud i Japó són els principals aliats nordamericans al sudest asiàtic, motivaren que, com en anteriors ocasions, la copa del món tingués lloc enmig d’impressionants mesures de seguretat. Per posar un exemple de l’obsessió securitària, durant els partits dels Estats Units l’espai aeri sobre l’estadi quedà clausurat i s’utilitzaren màquines detectores d’atacs bioquímics per prevenir un possible atemptat d’Al Qaeda. A més, més de 3.000 policies vetllaren per la seguretat de l’equip nordamericà. Precisament la presència de l’equip dels Estats Units a Corea desencadenà la protesta d’organitzacions d’esquerra, protesta durament reprimida pel govern que anuncià la seva intenció d’impedir per la força totes les manifestacions durant les dates del mundial. El seleccionador nordamericà, per calmar la tensió existent, afirmà la vigília del Corea-Estats Units que “no hi haurà cap problema. Els coreans són aliats nostres”. El que sí que no es pogué evitar són les mostres d’alegria a Corea del Nord després de la eliminació dels Estats Units; el govern comunista emeté la derrota nordamericana coincidint amb la commemoració de 52è aniversari de l’inici de la guerra de Corea i retallà el vídeo emès per tal que no pogués apreciar-se cap bandera amb les barres i les estrelles. La hostilitat contra els Estats Units també es manifestà a Ciutat de Mèxic, on la policia hagué de protegir l’ambaixada nordamericana dels decebuts aficionats mexicans que entre visques a Bin Laden pretenien atacar-la.

    A Corea del Sud i al Japó, al marge dels grups d’esquerres i de la suposada amenaça d’Al Qaeda, la policia també perseguí amb especial intensitat a diverses sectes que provaven de manifestar-se per fer proselitisme aprofitant la copa del món de futbol.

6. Futbol i poder

    La relació existent entre el futbol i el poder ha quedant en evidència novament durant el mundial de 2002. Dos casos paradigmàtics ens serveixen per a il·lustrar-ho però és innegable que aquesta relació és generalitzada a tots els països participants. Com a exemples extrems ens valen el d’Aràbia Saudita i la Xina. En el cas del país àrab les qüestions relacionades amb el futbol tenen una importància transcendental ja que l’esport rei és un dels únics espectacles permesos per una monarquia que interpreta de forma molt estricta la llei islàmica. La derrota d’Aràbia contra Alemanya per 8 a 0, una deshonra nacional, motivà la intervenció del príncep sultà Ben Abdel Aziz, ministre de Defensa, que apel·là a l’honor dels jugadors i els convidà “a fer tots els esforços per evitar una altra humiliació i per donar una imatge positiva del país”. La monarquia saudita entenia que era el seu prestigi el que estava en joc al mundial i que per tant calia evitar de totes passades les derrotes humiliants que per la relació existent posaven fins i tot en qüestió el poder saudita. Una situació similar a la que vivia la selecció xinesa. El Partit Comunista de la Xina, tement que les crítiques al joc de la selecció poguessin ser interpretades com a retrets al poder, adreçà, a través del seu Departament Central de Publicitat, una notificació als mitjans de comunicació tot advertint-los d’abstenir-se de criticar el joc de l’equip.

    Però no només la Xina i Aràbia Saudita corroboren la relació existent entre el futbol i el poder. Entre d’altres, la intervenció president d’Eslovènia per solucionar el conflicte entre el selecccionador Katanec i la seva estrella Zahovic, la trucada de Bush als jugadors nordamericans per felicitar-los per la seva classificació pels quarts de final, o la rebuda de la recent eliminada selecció espanyola al Palau de la Zarzuela per part del monarca, són esdeveniments que posen en evidència que la relació entre el futbol i el poder és universal.

7. Futbol i violència

    La violència és un fet present en les nostres societats i, per tant, present també en el futbol. Tot i així, cal reconèixer que massa sovint el futbol s’ha convertit en refugi per aquells que volen expressar una violència cega i irracional. La copa del món ho ha tornat a posar en evidència. Si bé Corea i el Japó no han estat escenari dels tradicionals actes violents associats al mundial, les respectives comunitats nacionals dels països participants sí que han pogut presenciar actes d’aquestes característiques que en moltes ocasions han tingut un final tràgic. Especialment greus foren els disturbis de Moscou després de la derrota de Rússia davant del Japó i que provocaren la mort d’un jove i d’un policia, un important nombre de ferits i grans destrosses materials, entre les quals cal comptar la seu de la Duma, la cambra parlamentària russa, que fou apedregada durant els incidents. Les escenes violentes després de la derrota de la pròpia selecció es repetiren en diversos països. Argentina i Mèxic, entre d’altres, també visqueren episodis similars després de la seva eliminació.

    Però la violència no es limità a les derrotes, a Anglaterra, durant la celebració de la seva victòria contra Argentina, una persona perdé la vida en els disturbis; i fins i tot al Japó, on la violència associada al futbol encara no havia fet acte d’aparició, diversos joves adoptaren actituds violentes intentant imitar els hooligans anglesos.

    No són però els aficionats els únics protagonistes d’episodis violents associats al futbol. Els mateixos jugadors han estat en repetides ocasions incitadors o protagonistes d’actes violents. Sense anar més lluny, Vieri, després de l’eliminació italiana, afirmava que “al jutge de línia l’haurien de penjar”, una afirmació que segurament deuria compartir l’espanyol Helguera quan després de caure eliminat es dirigí al línier amb actitud xulesca i amenaçadora tot disposat a agredir-lo.

8. Senegal o la venjança de la colònia

    La principal de les sorpreses d’aquest mundial vingué de la mà del Senegal durant el partit d’inauguració. La supèrbia francesa queia davant de la irreverència d’un equip que es convertiria al llarg del campionat en bandera de tota Africa. La victòria senegalesa tenia també un cert regust a venjança ja que Senegal havia estat colònia francesa fins l’any 1960 quan, amb Léopold Sédar Senghor al capdavant, es proclamà república independent. En la seva primera participació mundialista, Senegal aconseguia derrotar al vigent campió i escriure una de les pàgines més glorioses de la seva història. De fet, fins el 2002, a nivell futbolístic, Senegal només podia presumir d’haver aportat dos grans jugadors a la selecció francesa: Raoul Diagne (fill de Blaise Diagne, el primer diputat africà a l’Assemblea Nacional francesa) que jugà amb França el mundial de 1958, i Patrick Vieria (nascut a Dakar) integrant de la França campiona del món el 1998.

Lecturas: Educación Física y Deportes · http://www.efdeportes.com · Año 8 · Nº 51

sigue Ü