1 / 1

     La celebració d’una competició futbolística internacional és una idea que ve de lluny. Nasqué el 21 de maig de 1904, en la mateixa assemblea en la qual es constituïa la FIFA i en la qual el francès Robert Guerin n’era elegit president. En aquella ocasió Guerin ja proposà la celebració d’un primer mundial que havia de tenir lloc l’any 1906 a Suïssa. Aquest projecte inicial fracassà estrepitosament en no formalitzar cap dels 15 països convidats, ni tan sols l’amfitrió, la seva inscripció. Els britànics, sempre crítics amb l’organisme futbolístic, justificaren el fracàs tot remarcant que la FIFA encara no havia assentat les bases suficients per a la creació d’un campionat mundial. El somni de Guerin quedava momentàniament aparcat.

    No fou fins el 1920, quan Jules Rimet fou elegit president de la FIFA, que el projecte inicial de Guerin fou recuperat. Després d’un intens treball al capdavant del futbol mundial, Rimet aconseguí que el 1928, a Amsterdam, el congrés de la FIFA aprovés el reglament per a la celebració de la primera Copa del Món de futbol. L’any següent, en una reunió celebrada al saló Maria Cristina de l’Ajuntament de Barcelona, la FIFA decidí que Uruguai (campió olímpic de futbol els anys 1924 i 1928) exercís com a amfitrió de la primera cita mundialista.

    Uruguai insistí molt en la seva candidatura ja que pretenia al mateix temps celebrar el centenari de la seva independència. L’elecció de la seu no estigué però exempta de polèmica; bona part de les seleccions europees anunciaren el seu boicot (Espanya, Itàlia i Alemanya, entre d’altres; a les quals es sumava Anglaterra que, al marge de la FIFA, no havia estat ni convidada). La gestió diplomàtica del rei romanès Carol I intentà posar fi al boicot europeu i aconseguí finalment que Romania, França, Bèlgica i Iugoslàvia participessin en l’esdeveniment.

    Durant la competició, la commemoració del centenari de la independència es barrejà amb la pràctica esportiva. L’estadi del Centenari fou l’escenari de tots els partits entre els quals cal destacar la final que l’amfitriona, Uruguai, guanyà a Argentina (4-2). Aquesta primera final tingué importants repercussions polítiques ja que al marge que provocà una crisi en les relacions diplomàtiques entre ambdós països suposà la declaració del dia següent a la victòria uruguaiana com a festa nacional.

    Uruguai prengué també la decisió de no assistir al mundial de 1934, previst de celebrar a Itàlia, com a resposta al boicot de diversos països europeus de jugar en territori uruguaià.

    Els de 1934, a Itàlia, i 1938, a França, foren dos dels mundials més polititzats de la història del futbol. L’any 1934 la Copa del Món es desenvolupà a la Itàlia feixista de Mussolini, i el mateix president de la Federació Italiana de Futbol, el general Vaccaro, manifestà que “l’objectiu final del mundial es mostrar a l’univers que és l’ideal feixista de l’esport”. El 1938 fou la França del Front Popular la que acollí l’esdeveniment esportiu. El clima de preguerra que vivia Europa es traslladà al terreny de joc: Alemanya jugà amb jugadors austríacs i sense jueus, i França i Itàlia, políticament rivals, protagonitzaren un dels partits amb més tensió extraesportiva de la història del futbol.

    El següent mundial havia de celebrar-se l’any 1942, però la segona Guerra Mundial impossibilità la seva celebració. Alemanya, a qui la FIFA ja havia autoritzat a jugar amb austríacs i sense jueus el 1938, era la millor situada segons el màxim organisme futbolístic per acollir la cita esportiva, per davant de les altres candidates, Brasil i Argentina. L’any 1946 tampoc pogué celebrar-se el mundial, i l’any següent, el 1947, la FIFA decidí que el 1950 la seu de la competició seria Brasil.

    El 1950, tot i augmentar el nombre de participants hi hagué absències notables. Alemanya, perdedora de la guerra mundial, no fou convidada; França decidí no assistir-hi, a l’igual que Argentina, que protestà així per no haver obtingut l’organització. En un clima de guerra freda, els països de l’Europa de l’est, amb l’excepció de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, també boicotejaren la cita mundialista.

    El 1954, l’elecció de Suïssa com a seu aixecà nombroses controvèrsies. Que un país petit i neutral, malgrat tenir al seu territori la seu permanent de la FIFA, fos escenari d’un mundial, no agradava a tothom. L’Alemanya federal, la única que reconeixia la FIFA, tornà a un mundial i el guanyà enfront d’una Hongria a priori favorita en una final que deixà pas a infundades especulacions que afirmaven que el resultat era de tipus polític en no voler els hongaresos lliurar el màxim trofeu mundial a les autoritats comunistes. Per primer cop, els matxs d’aquesta cita mundialista es pogueren veure televisats en directe, això sí només als països industrialitzats.

    L’any 1958 el mundial viatjà fins a Suècia. En la fase prèvia de la Copa del Món, la participació d’Israel al grup d’Àfrica i Àsia motivà diverses protestes i fins i tot Indonèsia rebutjà d’anar a jugar a Tel Aviv. Tot i així, fou el primer mundial amb una participació generalitzada, d’est i oest, malgrat les renúncies de Xipre, Turquia i Veneçuela. A la final, Brasil derrotà a l’amfitriona Suècia davant del rei Gustau VI que esperava poder lliurar el trofeu al seu equip. A tall anecdòtic podem remarcar que Suècia 1958 fou el primer mundial on participaren tots els equips “britànics” a la fase final: Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra.

     Xile fou elegida seu del mundial de 1962 l’any 1956; una elecció molt qüestionada per l’Europa occidental que argumentava que la falta de mitjans i d’infrastructura del país impossibilitaven una correcta organització. El terratrèmol que el 1960 sacsejà el país sudamericà feu aixecar veus a Europa que sol·licitaven novament el canvi de seu. Carlos Dittborn, president de la Federació Xilena de Futbol pregava: “Ens l’han de concedir perquè no tenim res més”.

    El mundial finalment tingué lloc a Xile però Dittborn no ho pogué veure en morir abans de la cita. Més enllà de qüestions logístiques, cal remarcar que Xile en aquella època era dirigit per una estable oligarquia el punt fort de la qual no era pas la democràcia.

    L’any 1966 el futbol tornava a casa. Anglaterra, que el 1963 havia celebrat el centenari de la seva “Football Association”, acollí la següent edició mundialista. Un cita que començà amb polèmica ja que la FIFA només assignà un representant a la fase final a Àfrica, Àsia i Oceania. Els 15 equips africans susceptibles de participar-hi decidiren retirar-se en protesta per la seva subrepresentació. La final classificatòria que havien de jugar els guanyadors dels grups afroasiàtic i oceànic, contrastava amb els 10 representants que tenia el continent europeu.

    Aquell mundial també fou escenari del que es considerà com la reedició de la “batalla d’Anglaterra” de la segona Guerra Mundial: la final que els anglesos disputaren davant l’Alemanya federal i que guanyaren per 4-2 davant l’atenta mirada de la reina Isabel que lliurà amb satisfacció el títol als seus compatriotes. Aquell mateix any el mundial també fou notícia pel robatori de la copa Jules Rimet, que després d’una infructuosa recerca d’Scotland Yard, fou descoberta enterrada al sud de Londres pel gos d’un mariner, en el que molts consideraren un muntatge publicitari de promoció del mundial.

    El mundial de 1970 tampoc estigué exempt de polèmica. La FIFA decidí designar Mèxic com a seu del campionat davant de la candidatura argentina degut a una pretesa major estabilitat sociopolítica i a la infrastructura heredada dels Jocs Olímpics celebrats al país el 1968. Mèxic pretenia així rentar la imatge d’uns Jocs que havien estat marcats per l’assassinat de centenars d’estudiants a la Plaça de les Tres Cultures escassos dies abans de la seva inauguració així com per la imatge dels atletes negres americans amb el puny alçat, uns records que el mundial pretenia exorcitzar. En aquest mundial es visqué però una nova analogia entre el futbol i la guerra arran dels quarts de final que enfrontaren Anglaterra i Alemanya i que guanyaren els germànics. Alf Ramsley, el seleccionador anglès, apel·là a la superioritat esportiva i militar anglesa tot afirmant: “Per què ens hauria de guanyar Alemanya si no ho ha fet al terreny de joc en 69 anys ni ens les 3 guerres que han lliurat els nostres països?”.

    El mundial de 1974 d’Alemanya Federal es celebrà en un clima militaritzat degut a l’atemptat palestí durant els Jocs Olímpics de Munic de 1972 que havia provocat 12 morts i commocionat l’opinió pública mundial. Durant la fase prèvia, l’URSS havia estat eliminada en negar-se a viatjar a Xile en un decisiu partit de classificació. Un cop ja a la fase final, i entre militars i policies, tingué lloc un dels partits amb una càrrega política més gran de la història: fou el que enfrontà les dues Alemanyes, la RFA i la RDA, un partit que representava l’enfrontament entre dos règims polítics. La RDA, que debutava en un mundial, guanyà 0-1 amb gol de Jurgen Sparwasser, que fou aclamat al Berlin est com un autèntic heroi nacional. També convé remarcar l’episodi protagonitzat pel Zaire que després de perdre 9-0 amb Iugoslàvia estigué a punt d’abandonar el mundial per ordre del mariscal Mobutu, el règim del qual convertí la participació mundialista en un veritable afer d’Estat.

    La següent cita del futbol mundial va ser a Argentina l’any 1978 en el que fou novament un dels mundials més polititzats de la història. El país sudamericà, governat per la Junta Militar de Videla acollí finalment la competició tot i que en el moment de ser designada com a seu, Argentina encara no es trobava en poder dels militars colpistes. El mundial permeté al règim argentí mostrar una altra imatge i recuperar terreny en l’escena internacional, per acabar-ho d’adobar, la victòria local tingué un efecte anestesiant sobre el poble argentí que, tot i l’odi que manifestava, aclamà Videla juntament amb l’equip argentí campió mundial.

    L’any 1982 fou el torn d’Espanya d’acollir el campionat mundial de futbol. La FIFA ja havia designat l’Estat espanyol com a seu de la cita futbolística en el seu congrés de Tokio l’any 1964, en plena dictadura franquista. El canvi dels esdeveniments a l’Estat motivaren que en aquesta ocasió el mundial no servís per rentar la cara a una dictadura feixista sinó per legitimar el nou règim. Al marge d’això, el mundial espanyol fou escenari de diverses anècdotes entre les quals podem remarcar el partit entre Hongria i El Salvador (10-1), el resultat del qual provocà nombrosos suïcidis al país centreamericà o bé el Kuwait-França on un dirigent kuwaitià salta al camp ordenant a l’àrbitre l’anul·lació d’un gol francès adduint que els seus inexeperts jugadors s’havien aturat en escoltar un xiulet procedent de la grada.

    L’organització del mundial 1986 havia estat concedida a Colòmbia, un país que travessava una greu crisi econòmica i que considerà excessives i excèntriques les exigències de la FIFA. El president colombià, Belisorio Betancourt, declarà: “El mundial ha de servir a Colòmbia i no Colòmbia a la multinacional del futbol”. L’11 de novembre de 1982, la Federació Colombiana renuncià a l’organització de la competició en una decisió aplaudida per la majoria del país. Finalment fou Mèxic qui l’assumí tot i veure-la perillar, el maig de 1985, degut a un terratrèmol que provocà més de 20.000 morts i a la inestable situació política i econòmica que vivia el país. Malgrat tot, la FIFA decidí conservar-la com a seu mundialista.

    Durant la fase prèvia, diversos països centreamericans i africans es retiraren per problemes econòmics mentre que Iran fou exclosa en negar-se a jugar els seus partits en terreny neutral degut a la guerra que l’enfrontava amb Iraq. Iraq, que per contra, sí que acceptà jugar-hi, es classificà per primera vegada per una fase final de la copa del món de futbol.

    Un cop a Mèxic, cal remarcar el partit que enfrontà Argentina i Anglaterra als quarts de final del campionat i que fou qualificat com el partit de les Malvines degut a la guerra que recentment havia enfrontat ambdós països per la sobirania d’aquestes illes. La victòria argentina desfermà l’eufòria i la bogeria de més d’un locutor espanyol com aquell que celebrà un gol argentí al crit de “Malvinas argentinas y Gibraltar español”.

    El següent mundial, celebrat a Itàlia l’any 1990, fou un dels més grisos futbolísticament i políticament parlant. A diferència de 1934, quan Mussolini era al poder, el mundial italià no fou escenari de gran activitat política. Al marge de la violència desfermada pels hooligans anglesos, la principal anècdota política fou el fet que Costa Rica, classificada pels vuitens de final en la seva primera participació, decretés el 20 de juny, coincidint amb el seu accés a vuitens, dia de festa nacional per celebrar el seu èxit futbolístic.

    El mundial dels Estats Units de 1994 fou prova evident de la mundialització de la competició i del seu suport al pensament únic i liberal, simbolitzat a la perfecció pel mecenatge que la multinacional Coca-Cola feu de l’esdeveniment esportiu. La copa del món assumia la funció clàssica de legitimar l’ordre establert que tenen tot sovint els espectacles esportius.

    Estats Units fou també escenari d’un dels fets més tràgics del futbol mundial. El futbolista colombià Andrés Escobar, que es marcà un gol en pròpia porta contra els EUA que certificà l’eliminació colombiana, fou assassinat el 2 de juliol de 1994 en retornar al seu país.

    A França, l’any 1998, el mundial tingué lloc novament en un clima militaritzat i amb molta presència policial. Els atemptats que els islamistes del GIA havien comès a París durant els anys 1995 i 1996 provocaren un estat d’alerta general i motivaren que just abans del mundial, França, en col·laboració amb altres països europeus, llancés una vasta operació policial preventiva contra el GIA que es saldà amb la detenció d’un centenar de persones i la incautació de diverses armes i explosius. El mundial francès motivà també l’oposició de diversos intel·lectuals que s’organitzaren en el Comitè pel Boicot a l’Organització de la Copa del Món a França (COBOF).

     Durant aquest mundial grups d’aficionats feixistes provocaren incidents en diferents seus. A Marsella, durant l’Anglaterra-Tunísia, nombrosos joves magribins s’enfrontaren als hooligans feixistes anglesos que provocaven incidents a la ciutat. A Lens, grups organitzats de nazis alemanys realitzaren importants destrosses al temps que s’enfrontaven a la gendarmeria provocant la pèrdua d’un ull del gendarme Daniel Nivel.

    Per contra, la victòria de la selecció francesa desfermà l’alegria i la lloança de la França mestissa que tant bé representava la seva selecció black-blanc-beur (negra, blanca i magribina). Ara bé, per sobre de qualsevol altre, cal destacar el partit Iran-Estats Units; davant la tensió que podia provocar, la FIFA feu una crida a jugar a futbol i a deixar de banda la guerra. L’enfrontament entre “els bojos d’Al·là” i el “Gran Satan” o “la mare de tots els partits”, com l’anomenaren alguns, es saldà amb victòria iraniana (2-1), un fet que provocà l’alegre invasió dels carrers de Teheran i les principals ciutats iranianes, els hospitals de les quals estaven en estat d’alerta abans del partit tement el pitjor en cas de derrota. Els opositors iranians, per la seva banda, aprofitaren el partit per mostrar imatges dels seus líders Massoud i Maryam Rajani. En aquest cas, hi hagué força dones iranianes que assistiren al partit, un fet que a Iran tenen prohibit, i molts aficionats d’ambdós equips confraternitzaren amicalment en una imatge insòlita. Sobtaren, amb posterioritat, les afirmacions d’alguns aficionats nordamericans que es mostraren sorpresos per la simpatia dels iranians i les iranianes en una mostra més de la desconeixença absoluta que del món tenen els habitants de la seva principal potència.

    El mundial de Corea del Sud i Japó de 2002 no és una excepció a la resta i té també la seva història política. La FIFA, que pretenia que el Japó fos l’únic país organitzador, cedí a la pressió de la UEFA acceptà per primer cop la coorganització. Des d’aleshores el recel entre ambdós països és mutu, degut en bona part als recents 35 anys d’ocupació japonesa de Corea (1910-1945). Corea del Sud és a més un país oficialment en guerra amb els seus veïns coreans del nord, tot i que la tensió s’ha reduït substancialment en els darrers anys; un fet que cal afegir a la psicosi terrorista arran de l’11 de setembre que farà que el mundial se celebri novament en un clima militaritzat ja que tant Japó com Corea són els principals aliats americans al sudest asiàtic. En aquest context el mundial complirà novament les seves funcions polítiques clàssiques en tant que fet social total: producció d’efecte de massa, reforçament de l’aparell ideològic de l’Estat en separar la població dels seus interessos de classe, desideologització i legitimació de l’ordre existent. I és que en certs aspectes, el mundial no canvia.

	http://www.efdeportes.com/ · FreeFind
revista digital · Año 8 · N° 50 | Buenos Aires, Julio 2002   © 1997-2002 Derechos reservados